LA VIDA

El 9 de desembre va néixer el primer fill del meu germà i per tant va fer avis als meus pares.

Això demostra que els anys no passen en va, tot hi que els pares es converteixen en avis, això els hi provoca tanta il·lusió que no se n’adonen fins més tard que realment ja són avis (suposo que quan comencen a crida’ls els nets).

Per altra banda tenim als nous pares, que estan en els núvols, no se n’adonen del que està passant, estan tant absolts amb el nounat que no reaccionen (és comprensible) però fins al punt de que no són conscients de que són ells “els pares” , de que acaben d’obrir una porta plena de responsabilitats, passen de tenir-ne vint-i-tants a ser pares.

I finalment la nova personeta que formarà part de la família, quan el veus per primer cop, les reaccions poden ser varies, però el que dius sempre és el mateix; “Que mono!, Quina coseta més bonica!”. És tant petit i fràgil que fins i tot fa por de tocar, per si es trenqués o passés qualsevol cosa, però el més important de tot és l’instin de protecció que ens aflora a tots i a cada un de nosaltres, quan l’agafem entre els nostres braços, és en aquell precís moment quan, aquella personeta que tot just obre els ulls per intentar distingir i reconèixer la gent que l'envolta,passa a formar part de la nostra vida.

Quina il·lusió tenir un nebodet!